Alguns comentaris a l’obra musical de Jaume Aguilar

Per Josep Ollé

Jaume Aguilar, a més a més d’exercir la psiquiatria i la psicoanàlisi –que tal i com me’n parla no dubto que ho fa amb una gran passió i sensibilitat–, és un home que consumeix, fa i encomana música i cultura. Us l’heu d’imaginar llegint llibres i escoltant música de la seva nodrida biblioteca, tocant Bach al seu piano de cua i assistint a concerts i cantant en corals amb la seva esposa Mercè. I enmig d’una vida professional, cultural i familiar tan plena us l’heu d’imaginar també gairebé cada dia passant llargues estones en la intimitat, desenvolupant amb fruïció línies melòdiques, harmonies i contrapunts.

En Jaume se sent proper i arrelat a la música popular, té influències del jazz i alhora gaudeix de les obres mestres dels grans compositors. En el disc que teniu a les mans hi podeu trobar des d’una harmonització d’El testament d’Amèlia fins a un Stabat Mater, una peça d’orfebreria construïda sobre el segon moviment del Concert Italià de Bach.

L’impuls creatiu, però, li ve molt sovint a partir de poemes que atresoren sentiments que sent la necessitat d’expressar musicalment. Són aquests els casos que predominen al disc i en destacaria especialment Duc una vida, Cantata de dol i de llum i Figures d’un silenci, tres de les seves composicions més recents i totes tres amb lletra d’en Jordi Sala, amb qui en Jaume forma un tàndem poètic musical especialment fructífer.

La composició per en Jaume és una autèntica vocació. Una vocació, que com vosaltres mateixos podreu comprovar, cultiva amb una gran sensibilitat i amb molt bon gust musical.